Temps per perdre'l
El nostre dia a dia acostuma a ser força trepidant: tendim a omplir-nos les hores amb tantes activitats diferents que és difícil que trobem temps per estar sols amb nosaltres mateixos o junts, amb la família. Com més va, menys temps buit; no en tenim per badar, per abstreure’ns ni distreure’ns.
No tenim temps per perdre el temps!
Som aquell conill de l’Alícia al país de les meravelles, que tot el dia corre i se li fa tard, però no sap per què. A més de treballar, hem de tenir aficions i vida social, tres activitats que s’acostumen a fer fora de casa. Els nens són a escola entre sis i set hores (això si no s’hi queden a dinar!) i quan en surten, fan extraescolars i deures. Les rutines diàries no donen massa marge per a res més. Com que durant la setmana les famílies no coincideixen gaire, aprofiten els caps de setmana per anar a algun centre comercial, fer excursions o sortir a fer qualsevol cosa junts. Al capdavall, “fer i fer” acaba per omplir el temps. Aquestes necessitats i obligacions generades eren impensables fa uns anys i avui, en canvi, tapen i ofeguen el que és essencial. Als nens, que viuen uns horaris d’adults, aquest ritme els afecta en el desenvolupament perquè necessiten estones de jugar, sols o acompanyats. Des d’aquestes línies sinceres reivindiquem que se’ls deixi experimentar amb l’avorriment. Un nen que s’avorreix una estona no tardarà a inventar una forma de sortir-ne.
L’esperit del Nadal és perfecte per aconseguir contrarestar aquests efectes de la càrrega quotidiana. M’explicaré: en moltes cases, l’estrès de les preparacions prèvies a les festes, la suma de compromisos familiars i la recerca de regals, invisibles i no tan invisibles, acaba provocant que quan arriba la festa assenyalada estiguem tan extenuats que no puguem gaudir de la manera que havíem somiat.
Si mai no tenim prou diners ni prou temps, la insatisfacció ens guanyarà.
Si sabem que els regals no compensen el temps que no ens dediquem a nosaltres i a la família, per a què ens en fem tants? Tots els qui tenim nens a prop sabem que bona part dels regals quedaran per obrir dins un armari on ja, probablement, s’amunteguen joguines d’altres anys. Els nens no tenen prou temps per jugar-hi ni necessitat de tenir-ne tants.
L’obsequi de veritat seria aconseguir regalar l’esperit del Nadal: juguem junts, tinguem l’edat que tinguem; parlem amb la família sense mirar el mòbil ni el rellotge. Cantem i ballem. Riem. Passegem pels carrers o pels boscos. Que gent de totes les edats segui al voltant d’una taula parada i comparteixi l’autèntica màgia del Nadal com una celebració de la llum de l’amor sincer. No ens cal massa més per celebrar que volem ser feliços.
Ida Ramon